No trobe el qualifiatiu adient, i això és una mala manera de començar un article. Voran, he llegit l'anàlisi que la Sra. Bonig fa de les primàries de Compromís i volent qualificar-lo, no trobe el mot. “Sorpresa” no és, perquè a mi esta gent ja no em sorprenen. “Indignació” tampoc, perquè al costat del que fan amb l'educació pública, amb la nostra cultura, amb la nostra economia, el que puguen dir d'un procés electoral al si de Compromís no mereix eixa categoria. No ho sé.
Les nostres primàries han tingut alguns problemes des del principi. Cert és. És el que passa quan innoves en política. I nosaltres hem innovat proposant unes primàries obertes a la societat, en la que es triés, no només els caps de llista, sinó l'ordre en que havien d'estar els candidats i candidates en les llistes electorals. Això en resposta a l'evident demanda social de més participació.
Nou i difícil, dic, i a sobre en el nostre cas, amb l'agreujant que som una coalició entre quatre forces polítiques, la qual cosa ha obligat, amb el disgust d'alguns, a fer “reserves de pluralitat” que en alguns casos prou notables, han acabat trastocant la decisió de la gent.
La redacció del reglament ja va crear tensions. La campanya també. Com era d'esperar i era lògic, la gent s'ha organitzat. En alguns casos per afinitats polítiques, en altres per necessitats matemàtiques. Les aliances ideològiques han sobreviscut, les matemàtiques han sigut menys estables. El “tu me das cremita, yo te doy cremita” no ha funcionat a tot arreu. Hi havia un organisme plural encarregat de supervisar les pràctiques i accions electorals, i no em consta que haja hagut de fer cap advertiment d'il·legalitat o irregularitat. Ací al nort, cap. El que no vol dir que tothom estiga content.
La gent tenia dret a demanar el vot per a qui volgues, i també, clar, a recomanar que no es votés a este o aquell. Per raons polítiques, o perquè sent contrincant directe del candidat que més li agrada a un, li restaria possibilitats. És lícit. De fet, altres patrocinaven llistes tancades, que en la pràctica excloia a la resta. Fins i tot, alguns proposaven donar unes decimetes a algú que no els importava gens, només per a relegar a l'últim lloc a algú a qui temien.
Després ha passat el que havia de passar, que la gent ha votat i que ja tenim resultats. Hi ha gent més contenta, i gent menys contenta. Hi ha qui encaixa bé, i qui creu que tot són conspiracions i manies persecutòries. Potsér caldria que es preguntés serenament per quina raó no ha rebut suports. També hi ha dues classes de damnificats que em dolen molt. Aquells que han hagut de cedir la seua plaça a un altra persona a causa de les quotes, com Ignasi Garcia a Castelló o Marta Sorlí en la candidatura a Corts. I els altres, els que havent-se esforçat molt no els hi ha resultat rendible perquè majoritàriament hem concentrat vots en alguns pocs, que pensavem que havien d'anar en llocs privilegiats.
Els que estan en política per canviar el món, seguiran. Els que estan en política per canviar el seu món personal, ja ho vorem. Així que sí, que no tot han estat flors i violes, i que hi ha hagut un cert desgast, com en tot procés de tria entre persones. Però indubtablement es comepensa amb dues realitats empíriques. La massiva participació de la societat, i el fet que els aparells dels partits no estiguen contents. Els candidats i candidates guanyadors, no sempre éren els que els seus partits volien...són els que volien la societat. I per això el procés ha pagat la pena. Ha funcionat.
I ja està, ja he fet la crítica i l'anàlisi, i ja puc tornar a Bonig. Que la Secretaria General del PP triada a dit i ratificada en un akelarre manu militari, diga que les primàreis de Compromís “han sido simplemente una lucha de egos”, és el que em deixa sense qualificatius.
La democràcia té sempre un poc de lluita d'egos. Clar. Però reduir un exercici de democràcia i participació ciutadana, a una lluita d'egos, és profundament miserable, venint d'on ve. I ve dels que correcuites han inventat l'OpenPPCS, que era un simulacre de participació per triar candidats populars. Sense reglament, sense cens, sense urnes, sense campanya, sense interventors, sense cap mena de transparència. Ve dels que estan esperant que “la autoridad competente, madrileña por supuesto” diga qui ha de ser el candidat a la Presidencia de la Generalitat.
No sé si a Compromís hi ha massa egos, però és evident que al PP valencià i local hi ha una manca absoluta de amor propi i de personalitat, per part d'aquells que accepten ser candidats per designació del Rajoy dels sobres i els sobresous, o com a fruit d'un procés més opac que les Visa de Rato.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada