Sóc dels que creu que no s'ha de legislar en calent. Ho mantinc des de fa temps. Quan és assassinat un menor, entenc emocionalment que alguns pares puguen demanar penes que no figuren al codi penal. Entenc pitjor que algun partit convertisca a eixe pare en assessor en la matèria, i es pose a legislar corre-cuites.
També entenc que es felicite i premie públicament a un senyor que davant un episodi de violència de gènere, ix en defensa de la violentada. Si a sobre això l'envia a l'hospital, més gran ha de ser el reconeixement. Però no entenc que se'l fitxe com a assessor en la matèria, quan no és un entés. Era simplement un ciutadà que va actuar amb civisme. Després resultà que no era tan cívic i el van haver d'acomiadar i si pogueren ens passarien l'esborrador de memòria de Men in Blak. En tot cas, la influència que el personatge haja pogut tindre en legislacions d'urgència sobre la matèria, em preocupa.
Entenc el dolor de les víctimes de qualsevol violència, i del dany emocional que causa en les seues famílies. I trobe del tot necessari escoltar-les i incorporar la seua experiència en el discurs global contra les violències, organitzades o no. Ara, hem de tindre molt present que precisament per ser víctimes, tenen “dret social” a no ser del tot racionals. I les lleis, han d'entendre d'emocions, però no poden fer-se des de les emocions.
Reclame un espai per a les emocions en la política. Des de sempre. No crec que puga, i sobre tot no crec que haja de ser, una cosa freda, tècnica, només racional. Però també crec que s'ha de governar i legislar, amb una bona dosi de serenitat, i una certa distància dels fets concrets. Sense ignorar-los, però sense deixar que ells ens governen.
Castelló i el tot el País Valencià està actualment en un període de convulsió política. Tenim a tocar de mà unes eleccions que podrien trastocar el mapa de poders polítics que hem conegut els darrers 20 anys. O els darrers 35, de fet, perquè la pulsió electoral i social, sembla apuntar no només a una pèrdua de la majoria absoluta dels populars, sinó també a un nova composició de les diferents càmeres de representació.
Segurament, encara que només fos per això, el PP local hauria de ser una miqueta més prudent amb les preses que ara té amb el PGOU. Sobretot perquè la seua obstinada cabuderia ens va fer perdre més de dos anys, i ara, amb un futur electoral incert, sembla de difícil justificació les presses que els hi han agafat. Em sembla bé que avancem, clar, de fet, el problema és que havíem d'haver començat molt abans. Però eixa velocitat en voler cremar etapes a 120 dies de conéixer qui governarà la ciutat, podria ser contraproduent per a l'interés col·lectiu. Vull dir, que si no hi ha un acord global dels grups polítics, i per tant, una garantia de continuïtat en l'arquitectura del PGOU governe qui governe, igual el més intel·ligent seria anar un poc més poc a poc. Bàsicament perquè si un govern nou, es veu obligat a paralitzar el que s'haja fet, i tornar a començar, perdrem temps i diners. Perdrem tots.
I el mateix per al Consell, amb l'agreujant de legislar en calent. Compromís va explicar sobre la concertada, el que sempre ha dit. El PSOE va crear les escoles concertades perquè en un moment determinat, davant la pressió demogràfica, era més ràpid i més econòmic concertar que construir de cap nou. Ara que passa el contrari, sembla lògic desfer els concerts que no calguen, abans que tancar escoles públiques. Això sí, garantint i protegint els drets laborals.
El PP, també a 120 dies de mirar el Palau de Benicarló des de fora, allarga tots, tots els concerts amb escoles, per a sis anys més. Decisió presa en 15 dies, sense estudis, sense informes, sense reflexió... Ens mereixem alguna cosa millor, no troben?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada