Davant del canvi de govern municipal, el món exterior es divideix entre els que se n’alegren i els que es preocupen. Que la gent que va votar opcions de progrés estiga esperançada i il·lusionada, és lògic. És coherent. Que alguna gent que no ens va votar, accepte amb naturalitat el veredicte de les urnes, i intente positivar tot dient que “un canvi de tant en tant és necessari”, era també una reacció possible, esperada. Amable.
Que alguna gent mentisca descaradament i et diga que se n’alegra, quan saps que no és cert, tampoc ha sorprés ningú. Que un altra gent estiga trista, preocupada, decebuada… Perquè no han guanyat els seus, també s’entén.
Pel que fa al funcionariat…doncs supose que hi haurà de tot. Gent contenta, i gent que no ho està. Gent esperançada, alegre, que se sent alliberada…i gent que estava millor abans, o a la que els canvis mai no li convenen. Però a mi això em preocupa el just parlant d’este col·lectiu. A mi el que m’interessa és que hem trobat un col·lectiu absolutament entregat, disposat a facilitar el canvi (ja que el PP no ha fet traspàs de govern, a excepció d’aquells regidors als que personalment els hi ho he demanat). Porte prou de temps a la casa, i he parlat tant (i sobretot he escoltat i preguntat tant) als funcionaris, que sabia que eren un col·lectiu que posaven per davant la seua professionalitat, a les seues lícites opinions polítiques. Cap sorpresa doncs. Però moltes gràcies.
I tampoc resulten sorprenents algunes reaccions d’algunes persones i col·lectius. D’una banda, els regidors que menteixen a alguns funcionaris, dient que nosaltres farem això i prohibirem allò, a fi de produir por. No tindran èxit.
Després estan aquells que havien crescut personalment (o com a col·lectiu) a l’ombra del poder polític. Pusil·lànimes i incapaços, que han arribat a creure que són alguna cosa, només perquè eren beneficiaris de favors, perquè l’alcalde els saludava, perquè la regidora de torn travessava el carrer per a plantificar-los-hi dos sorollosos besos d’amistat interessada. Pobres diables, que ara tenen por de tornar a ser allò que en realitat sempre han sigut. O dit d’altra forma, tenen por de valer el que de veritat valen, no els que els hi havien fet creure que valien. Estos em fan pena. Per com són.
Les xarxes socials han democratitzat l’estupidesa. Ara tots tenim un fòrum, un espai per ensenyar la dimensió de la mesquinesa que ens habita. L’alodoxafòbia i la cainofòbia, alimentada per la demagògia, dibuixa un grup social d’idiotes funcionals i ressentits. Són els que escriuen ara textos ofenedors sobre com vestim, com ens desplacem, i sobre totes les decisions (que sense tindre cap fonament) diuen que estem prenent. Les misèries humanes es mostren en una dimensió estratosfèrica estos dies.
Però va més enllà. Un web vinculat a les festes fundacionals de la ciutat, s’ha permés fer un pasquí innoble, qüestionant a la regidora delegada de festes. No pel que haja pogut dir, decidit, o proposat, que seria lícit, no. Sinó per ser dona. I per l’edat. Diuen que és una dona gran a la que no coneixen. Ximo Torres era un home, però era més gran que ella. Ningú no el va qüestionar per això. Mai abans s’havia fet una crítica tant indecent i innoble. Ni tan covard. Perquè totes les bestieses que es diuen, es diuen des de l’anonimat. Em dóna vergonya que esta gent es consideren a si mateixes la noblesa de les nostres festes. Esta ciutat, i les nostres festes, mereixen molt més que això.
Temps de turbulències, ja ho suposàvem. A mi no em preocupa gens ni miqueta haver de fer front a tot això, ni em preocupa miqueta ni gens, plantar cara a esta gent. Però clar…per a poder-ho fer, haurien de deixar de ser uns covards anònims i donar la cara. Jo ho faig ara i ací. I demà on ells vullguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada