Al llarg dels darrers 24 anys, la gent del PP local ha desenvolupat una dependència absoluta del poder, que fa que des del dia 24 estiguen patint una terrible síndrome d'abstinència.
La síndrome d'abstinència és el conjunt de reaccions físiques o corporals que succeeixen quan una persona amb addicció a una substància o costum, deixa de consumir-la. A alguns la reacció física se’ls nota per la cara de mala llet, a altres per la de desesperació, a altres per la depressió evident que els seus ulls dibuixen. Però també arriba a presentar-se en algunes patologies psicològiques com la Dependència Emocional. Ja és sabut, la síndrome d’abstinència és col·loquialment coneguda com a mono. I el PP no és que tinga mono, és que viu en el Planeta dels Simis.
Ací no es tracta de reclamar al PP local que complisca el costum d’atorgar cent dies de gentilesa al nou govern abans de començar les crítiques, perquè de qui ha prostituït i vulnerat constantment el sistema democràtic (ocultació d’informació, ús constant de bens públics en benefici particular, finançament il·legal, clientelisme, i un llarg etcètera), un no espera cap respecte per les normes de cortesia no escrites. Per tant, este article no és una queixa de com ens tracten, sinó un definició del que els hi passa a ells.
Pérez Macián, en el seu paper de "malote" fruit de ves a saber quina mena de complexe, diu que pactar amb Castelló en Moviment (“que son las siglas en las que se esconde aquí Podemos”, va dir) és pactar con Bildu. La síndrome d'abstinència en Pérez genera un grau d’estupidesa argumental que fins i tot supera la seua habitual, que ja era molta.
Encara no hi ha programa de govern pactat, estem treballant-hi per exposar-lo públicament amb tota transparència. Però el PP local ja critica una mesura, que tot simplement no figura enlloc. Per què? Perquè tenen un mono més gros que l’ajudant de Torrente. I en lloc de tranquil·litzar-se fent-se unas “pajillas” al seient de darrere del cotxe (on Rus comptava els bitllets robats), fan notes de premsa.
I Bataller. Bataller no sap la que li espera! I no és una amenaça, és un advertiment. A Bataller li ho han regalat tot en la seua vida política. Tota la seua carrera a la Conselleria ha sigut per la via de la lliure designació. La seua Vicealcaldia i posterior Alcaldia, per tindre padrí. A Bataller, els seus, alguns molt especialment, el van insultar i menystenir reiteradament. Quan van vore que no podien evitar que fóra alcalde, amb un cinisme espectacular, els més crítics van començar amb el patètic servilisme de “nuestro alcalde”, “políticas lideradas por nuestro alcalde””, bla, bla, bla…
Doncs eixos mateixos diuen ara que és una rèmora. Un problema. Una causa més del seu desastre electoral. Bataller insisteix en liderar les restes del naufragi i es prepara mirant al front, al que ha de ser el nou govern. Però ell el problema el té darrera, en les seues files. Trufades d'agraïts desorientats i traïdors que esperen el moment de saltar-li al coll.
Vorem com li afecta la síndrome d’abstinència a Bataller. Vorem fins on aguanta sense metadona. Crec que de moment encara no ha entés la magnitud de la tragèdia. Per això fa números de 12 a 15, obviant que els números reals són 8,7,4,4,4. Massa complexitat per algú amb un pensament polític tan simple.
Ajudar a desintoxicar-se als yonkis és una obligació moral de la societat, i intentar recuperar-los per a la vida quotidiana més. Així que espere que una llarg, llarguíssim, temps del PP a l’oposició, els resulte tan beneficiós com si els haguérem ingressat a “Proyecto Demócrata”. I espere que quan estiguen en condicions de tornar a la societat, estiguen curats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada