M’agradaria començar este article, dient que quan vaig vore La Primavera de Botticelli vaig patir alguna cosa semblant a la Síndrome d’Stendhal, però el cert és que no l’he vist mai, ni Botticelli està entre els pintors que més m’emocionen.
També podria dir que m’agrada moure rítmicament el cap al compàs del concert número 1 en Mi major, Op. 8, de nom també "La Primavera" que forma part de "Les quatre estacions" de Vivaldi. Però ja em disculparan, però trobe que les quatre estacions, com pizza és avorrida, i com simfonia sembla música d’ascensor. Dites estes banalitats, diguem-ne un altra. Ja està ací la primavera meteorològica.
L’ antic costum llatí de fer fogueres per donar la benvinguda a la primavera (que a molts llocs del nostre país ha derivat en les satíriques Falles) , significaven en l’imaginari col·lectiu una voluntat de cremar trastos vells al final de l’hivern, amb una vocació màgica d’alliberar-se de tot el que de negatiu ens havia deixat l’any anterior. Perquè abans l’any començava amb la primavera, prima vera, primer verdor, primers brots verds. Potser vinguen ara també els brots verds botànics, però sembla que tardaran encara els econòmics.
Ahir diumenge, quatre premis Nobel van dir a la televisió que la pujada de l’IVA proposada pel President Zapatero i aprovada pel Parlament era com tirar-li herbicida als brots verds. Un altra galtada a la ruboritzada cara de l’equip econòmic (i no vull dir que siga barat...o si) socialista. Una més, i encara en queden.
Un, en el seu proverbial optimisme voldria que esta primavera meteorològica portés també una primavera política, no diré jo com la de Praga que tampoc no florí, sinó una certa alegria en el consum. Que de la mateixa manera que assistirem a un esclat de roselles als bancals, poguéssim assistir al marciment de les ERO, a la floració econòmica que done llocs de treball, que permeten a les famílies guanyar-se dignament la vida. Voldria, que a la foguera del solstici, del sortilegi de l’estació que s’enceta, hagués quedat la confrontació dels dos partits grans, més ocupats en les enquestes electorals que en les d’ocupació activa. Voldria q
ue l’escalforeta que el tímid Sol ha de dur-nos, ens ajude a descongelar l’economia, que es fonga la neu dels crèdits que els bancs no donen, i que córrega el líquid.
Voldria que en esta falla de la política, si s’ha d’indultar algú, no siga el més ninot de tots.
També podria dir que m’agrada moure rítmicament el cap al compàs del concert número 1 en Mi major, Op. 8, de nom també "La Primavera" que forma part de "Les quatre estacions" de Vivaldi. Però ja em disculparan, però trobe que les quatre estacions, com pizza és avorrida, i com simfonia sembla música d’ascensor. Dites estes banalitats, diguem-ne un altra. Ja està ací la primavera meteorològica.
L’ antic costum llatí de fer fogueres per donar la benvinguda a la primavera (que a molts llocs del nostre país ha derivat en les satíriques Falles) , significaven en l’imaginari col·lectiu una voluntat de cremar trastos vells al final de l’hivern, amb una vocació màgica d’alliberar-se de tot el que de negatiu ens havia deixat l’any anterior. Perquè abans l’any començava amb la primavera, prima vera, primer verdor, primers brots verds. Potser vinguen ara també els brots verds botànics, però sembla que tardaran encara els econòmics.
Ahir diumenge, quatre premis Nobel van dir a la televisió que la pujada de l’IVA proposada pel President Zapatero i aprovada pel Parlament era com tirar-li herbicida als brots verds. Un altra galtada a la ruboritzada cara de l’equip econòmic (i no vull dir que siga barat...o si) socialista. Una més, i encara en queden.
Un, en el seu proverbial optimisme voldria que esta primavera meteorològica portés també una primavera política, no diré jo com la de Praga que tampoc no florí, sinó una certa alegria en el consum. Que de la mateixa manera que assistirem a un esclat de roselles als bancals, poguéssim assistir al marciment de les ERO, a la floració econòmica que done llocs de treball, que permeten a les famílies guanyar-se dignament la vida. Voldria, que a la foguera del solstici, del sortilegi de l’estació que s’enceta, hagués quedat la confrontació dels dos partits grans, més ocupats en les enquestes electorals que en les d’ocupació activa. Voldria q
ue l’escalforeta que el tímid Sol ha de dur-nos, ens ajude a descongelar l’economia, que es fonga la neu dels crèdits que els bancs no donen, i que córrega el líquid.Voldria que en esta falla de la política, si s’ha d’indultar algú, no siga el més ninot de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada