Tornem de vacances amb la família, i entren a Castelló per l’A-7 i em trobe l’escultura derrotada i derrocada de Ripollés. Les mans plegades sobre elles mateixes, els coloms desplomats. Tristos de potes en terra. Els colors barrejats... No puc evitar recordar els dos minuts finals de la pel·lícula “El planeta dels simis” amb Carlton Heston baixant del cavall, i clavant els genolls a terra per exclamar: “He tornat, estic a ma casa un altre colp, tot este temps no me n’he adonat que hi estava! Per fi ho he aconseguit”. I alçant la vista continuar “Maniàtics! Ho heu destruït! Jo vos maleïsc a tots!”, clavant els ulls en una estàtua de la Llibertat, derrotada, enfonsada. Com la de Ripo.
Vinc de París. Allà, com molts sabran, en una illa artificial dins del Sena, hi ha una reproducció a escala de Miss Liberty, que va ser un regal de França als EUA en el primer centenari de la seua independència. No és però el monument més reconegut i visitat de París. Eixe lloc preeminent el gaudeix la Torre Eiffel, que és el monument més visitat del planeta.
Al segon pis de la torre hi ha dues urnes de cristall amb dues esquemàtiques representacions de la torre a escala. Menudes. Una d’elles dibuixa només la silueta amb quatre baretes metàl·liques. Darrere té una mena de photocall, amb la pròpia silueta dibuixada, tot i que uns pocs mil·límetres més alta. A sobre, un potent focus calorífica, que els visitants poden connectar a voluntat i voran com en escalfar-se la torre, creix fins arribar a l’alçada de la dibuixada. La llegenda explica que la vertadera torre, per efecte de la dilatació del metall a conseqüència de l’exposició solar, creix 8 centímetres.
N’hi ha un altra d’urna més suggerent. En esta, la miniatura bidimensional, està exposada a un ventilador que també pot posar en marxa el visitant, i quan la força eòlica està en el seu esplendor, la torre s’inclina. La llegenda diu que l’agulla del cim, pot oscil·lar fins a 18 cm, quan el vent bufa a 180 km/h. S’imaginen?
Però 18 cm dels de veritat! No d’eixos que ens mesurem quan som adolescents! És molt! Una obra que, recordem-ho, va ser pensada per demuntar-la després de l’exposició, i que tot i això, més d’un segle després pot aguantar vents superiors a 180 km/h perquè pot absorbir un moviment d’oscil·lació d’un pam. En canvi, els tres pams i tres pardals de l’entrada de la ciutat no n’han aguantat ni la meitat.
És evident que Juan Ripollés no té la formació tècnica d’Alexandre Gustave Eiffel. Tampoc no té la seua genialitat. Ni la seua capacitat d’innovació (al cap i a la fi, copia a Niki de Saint Phalle des de fa 30 anys). Però què hi farem! El problema no és tan l’artista, com el padrinatge polític. Si més no, per a mi, que sóc polític i no crític d’art. A mi el que em preocupa és com es va decidir instal·lar aquella obra. I ací és on rau el problema, perquè ni José Luís Gimeno, pare de la idea; ni Alberto Fabra que passava per allí; ni Alfonso Bataller que se la va trobar plantada i ara la té gitada; per separat ni junts; no tenen la valua política i el coratge d‘Édouard Lockroy, que va ser el Ministre que va apadrinar la idea de la torre, absolutament contra corrent.
Perquè fem memòria. Gimeno va dir fa anys que volia una escultura d’homenatge a les víctimes del terrorisme, que acabà sent a les víctimes de la violència, i que volia que la fes Ripollés. Al seu despatx va aparèixer un dia una maqueta, que Pérez Macián va trencar fent-la caure d’un colp de cap (això ho explica ell amb molta gràcia). Anys després una empesa local, com “millora” de la seua oferta de rehabilitació de l’Avda. de València va ofertar, oh casualitat!, una escultura de Ripollés en homenatge a les víctimes de la violència. Primera irregularitat.
El cas és que Ripollés es va anar animant i la va fer molt més gran del que se li havia encomanat. Tant que no cabia a la ubicació prevista, i es va haver d’instal·lar a la famosa rotonda. Mai vam aconseguir saber quant va costar la gracieta de la instal·lació, de la inauguració, i de la urbanització de la rotonda. En tot cas, sabem que s’ha incomplert la llei de contractes que obliga a que les millores estiguen dins de l’àmbit de l’obra. Il·legalitat flagrant, doncs. Coses de Gimeno i Alberto Fabra.
I ara a sobre, cau. Un dia bufa fort el vent, i cau. A Castelló eixe dia no va caure res més, però l’escultura sí. I ací és on ve el desconcert. Ripollés que diu que dialoga amb l’obra i esta li demana que no la toque (com els accidentats de trànsit que demanen que no els toque ningú que no siga un professional) i tot aquell numeret. L’ajuntament que diu que s’ha d’alçar i mesos i mesos després, encara no es sap si paga l’autor, l’asseguradora de l’enginyer al que l’artista va tirar les culpes, o qui. Però entres a Castelló, i et trobes una amalgama de metalls recargolats, i et ve de gust aturar el cotxe, clavar els genolls a terra i dir: “He tornat, estic a ma casa un altre colp... Maniàtics! Ho heu destruït! Jo vos maleïsc a tots!”
2 comentaris:
Es nota que les vacances t'han vingut de pera. Article molt bo i redo. Enhorabona.
Els fets narrats amb esta entrada em recorden molt a la mamera d'actuar dels polítics de Catarroja, també del PP, per supost i de la resta del País, són marca de la casa dels polítics del PP, incompetència, corrupció, irregularitats en la concesió de contractes públics, etc.
Segur que al final acabeu pagant les conseqüències els ciutadans de Castelló, ni la constructura ni l'enginyer ni l'artista es faran càrrec dels costos, com sempre passa.
Publica un comentari a l'entrada