Un dia vaig llegir que la televisió és l'única cosa del món que contra més cadenes té, més lliure és. Si és cert, estem perdent llibertat a marxes forçades. Després del tancament de la RTVV, de la prohibició de recepció de TV3, ara han tancat alguns canals més. Jo que en gustos televisius sóc bastant friki, trobaré a faltar programes de cases de penyores, de subhastes i el mític “Mil maneras de morir”. Afortunadament, a la tele, encara queden programes xorres. De vegades en veig un que es diu: “El Jefe”, consistent en que un alt directiu fingint formar part d'un programa de TV, es disfressa (normalment de forma molt ridícula) i es fa passar per un treballador en pràctiques a la seua pròpia empresa. Així, estira de la llengua als treballadors sobre la impressió que tenen del seu treball i la direcció de l'empresa.
Com diria aquella senyora que es pixa a la dutxa, és quasi bé un experiment sociològic. Sobretot, si compares la versió canadenca amb la casolana. Al Canadà, els caps infiltrats sempre acaben descobrint que tenen una treballadora mare soltera de dos fills amb necessitats especials, i un antic “homeless” que les ha passat molt magres; i al final del programa, l'empresa li paga 6 anys d'hipoteca, li regala un viatge en premier classe per vore jugar als Bostons Reds Sox; i la teràpia de per vida per als dos xiquets. En la versió espanyola no són tan generosos. En el millor dels casos el cap infiltrat descobreix que el treballador beu birra en hores de treball, fa més hores de les que diu el contracte, i és del Logroñés. Les diferències en les “recompenses” també ho són de substancials.
A mi se m'ha acudit un format televisiu que podria donar molt de joc. Infiltrar al secretari general, disfressat de becari, en les diferents seus del seu propi partit. M'imagine per exemple a Cospedal amb un leggins, unes rastes postisses i una samarreta de Ziggy Marley, a la seu del PP de Guadalajara, preguntant “oye Paco, ¿y todos esos sobres?”. I el Paco, clucant-li l'ullet dient-li “ya sabes, cosas de los de arriba. Aqui si la cagas te empapelan, pero si cumples te ensobran”.
O a Rubalcaba amb el cap i la barba afaitats i unes ulleres Dolce & Gabbana a la seu del PSC de Terrassa, preguntant...”aquello de la señora que le dió una torta a...a... uy! ¿Cómo se llama el chico este...? Navarro, el Pere Navarro este. ¿Aquello cómo quedó?" I el de la taula del costat, que és un bromista dient “Això ho està portant Método 3”.
En el cas d'UPyD seria més difícil, perquè no ho tinc confirmat, però em diuen que a les seues obliguen a tothom a anar disfressat de Rosa Díez, amb la qual cosa seria complicat que ella pogués passar desapercebuda. És més, “Rosa Díez” i “desapercebuda” en la mateixa frase, és un oxímoron. I per a que no se'n riga el dimoni, també a casa meua. Estaria bé que Enric Morera anés pels diferents col·lectius disfressat de Mònica Oltra, i que Mònica Oltra fes el mateix disfressada d'Enric Morera.
Seria molt interessant, que els líders dels partits, pogueren escoltar anònimament, el que la militància anònima té a dir. Perquè al final, la política ha de ser una cosa molt més transversal, filla de mil opinions. Bàsicament, perquè la pluralitat és sempre un plus, i perquè no diré que tots els partits igual, clar, però hi ha una certa tendència en les estructures de “protegir” als líders de la gent. Quan el que caldria fer és tot just el contrari. A més a més, això impediria eixa innoble resposta de “no me consta” darrera la que s'amaguen molts dirigents quan es descobreixen les malifetes dels seus.
Els últims minuts del programa ens deixarien moments mítics, com la treballadora de la seu de Pamplona del PSOE, esperant a Rubalcaba, més nerviosa que un iogurt caducat a la nevera de Cañete. I que Rubalcaba li diu, ¿Sabes quién soy? Soy tu Secretario General. Así que eso de dejar gobernar a la derecha en Navarra compite en estupidez con lo del 135 de la CE, no?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada