ELS QUE EREN GRANS
Més enllà de valoracions ètiques d’allò que són i representen uns i altres, una cosa és evident i té poca discussió: PP i PSOE presenten propostes, en general diferents, per eixir de la crisi.
La “crisi” és el resultat del col·lapse del sistema que han defensat i gestionat, PP i PSOE. És cert que han coincidit en alguns temes de profunda importància que no caldrà ara recordar, i estalviant-nos això, ens podem estalviar també subratllar les diferències, que hi són. Algunes substancials, altres de matís.
En tot cas l’objectiu confessat per uns i altres, és tornar a la situació prèvia a la crisi, i per tant, reiniciar el cicle. I condemnar-nos així a tornar-la a patir en 5, 10 o 15 anys. I això el PP ho sap, i ja li va bé. I el PSOE ho sabia quan encara llegia a Marx. Ell li’n deia “les crisis cícliques del capitalisme”
ELS QUE HO VOLEM SER
EU és una formació que sí que ha entés això de les “crisis cícliques” que plantejava Marx, i ho ha interioritzat tant, que les viuen en carn pròpia. Una darrera de l’altra. El cainisme en eixa formació fa mal al cor.
Hi ha moltes de les seues propostes concretes que no compartisc, però reconec que em produeix una sensació de “rabia-tendresa” vore com des de dins, acaben amb les seues expectatives. A Castelló mateix alguns moviments intestins voregen la indecència, i fan difícil que puguen presentar-se com regeneradors de la democràcia, quan cauen en els pitjor pecats de la “vella política”, el cainisme i el suïcidi ritual.
Compromís. No podré marcar distàncies. Hi estic implicat. Crec que hem estat, sincerament, la millor oposició. Òbviament que hem tingut disputes internes, i evidentment que el procés de primàries, per innovador i generós, ha tingut desajustos. Però no és menys cert que s’ha resolt amb més democràcia i més participació. I eixa és la filosofia amb la qual enfrontem la nostra actuació pública. Així enfrontem la nostra voluntat i vocació d’incidència social. Amb més democràcia. Amb més transparència. Innovant.
ELS NOUS?
UPyD. Gràcies per haver concursat.
PODEMOS. És el fruit de dues forces confluents. Un esgotament ciutadà de la situació socioeconòmica i de rebuig a les fórmules polítiques conegudes fins aleshores; i un laboratori polític d’idees amb gran suport mediàtic. Desenes de persones entusiastes amb voluntat de canviar el món, i un lideratge dràstic per part de la seua pròpia “casta” i ja em perdonaran (en realitat sé que no).
A Podemos li recrimine que consideren les municipals i autonòmiques un problema i no una oportunitat per començar a canviar la situació. Totes les seues solucions (canviants i poc concretes) estan enfocades a la governabilitat de l’estat. Jo hagués volgut que eixes propostes de solució tinguérem concreció local. En moltes ens entendríem. No ha estat així. S’han “ocultat” en fórmules col·laboratives. En el cas de Castelló, la llista que els representa està encapçalada per ex EU (un exemple d’allò que deia del cainisme caníbal), Partido X, i no trobes gent de Podemos fins al número 11 de la llista. Surfegen sobre la marca mare, però malgrat les seus declaracions púbiques d’obtenir 10 regidors i governar, el seu programa en este moment no és més que un compendi de bones intencions (en molts casos no només compartides, sinó defensades per Compromís des de fa anys), però adoleix de respostes als problemes concrets de la ciutat.
Ciudadanos. El director del Banc de Sabadell va dir que Podemos li feia por i va reclamar la creació d’ “una especie de Podemos de derechas”. El banquer presideix FEDEA, el thik tank de les empreses de l’IBEX 35. D’allí ve Luis Garicano, l’economista que dirigeix l’equip econòmic de Ciudadanos.
D’este partit en sabem el freudià anticatalanime que l’adorna, que és encara més sorprenent sent un partit que neix a Catalunya. I en sabem també que té un lideratge unipersonal molt sòlid en Albert Ribera. No en sabem més. No coneixem a ningú més. No hi ha programa ni local ni autonòmic… Bé, està Carolina Punset que també té la seua història i la seua vocació de governar amb el PP.
La seua irrupció apadrinada per les grans empreses i grups de comunicació ha marcat el canvi de tendència en Podemos, limitant el seu creixement i fins i tot fent que perga empenta. Exactament per això el volien els de l’IBEX 35, perquè el PP començaven ja a no servir-los-hi.
Estos serem els protagonistes després del 24 de maig. En quina proporció i amb quines responsabilitats ho decidirà la gent.
Però…exactament que ens hi juguem el 24 de maig?
Nosaltres som dels que pensem que això no és només una crisi, sinó que és el final d’una època, d’una era, d’una forma de fer i dir la política. El final d’un model basat en el creixement com únic objectiu. Quasi olímpic. Citius, altius, fortius. Així, sense més reflexió. Una carrera embogida cap al fracàs.
Torne al principi, els qui fan propostes per eixir de la crisi, ens condemnen a repetir-la en pocs anys. Ens instal·len en el bucle de les “crisis cícliques”. I en eixe grup està el PP, està el PSOE, i en el seu rescat ha aparegut Ciudadanos que recorda una miqueta a eixos “tetes”, amb poc cervell i molt de múscul inflat artificialment.
A Podemos li ha passat el mateix que al PP però abans d’hora. El PP va canviar el programa quan arribà al govern, Podemos el canvià quan per un moment va creure que hi podia arribar. Com a Dinio “la noche” a ells “la demoscópia les confunde”, i eixe llenguatge tan calculat de “ni dreta ni esquerra”, de regalets amb la “casta monárquica”, de seguidisme papal, els posa en una zona d’ombres respecte a si volen canviar les bases del sistema o millorar el sistema que tenim. La qüestió nacional els instal·la sense dubte en els de Lampedusa. La forma en la que han resolt les primàries (notablement les valencianes) i els conflictes organitzatius, els acosten molt més al clacissime de les velles formacions, que a un nou model polític.
Compromis en el seu conjunt, i específicament Compromis per Castelló fa una aposta programàtica molt sòlida (i amb el grau de detall exigible a qui és alternativa de govern) per canviar el model.
Canviar el model de representació pública, i la relació entre representants i representats. Canviar el model de relació entre l’administració pública i els diferents actors, els stockholders. Amb uns principis bàsics que ho amaren tot i sobre els que es suporta l’arquitectura programàtica del projecte de govern. Transparència; proximitat; open government i open data; la qualitat de vida com a objectiu; els serveis públics de qualitat com mecanisme de redistribució de la riquesa; el retorn social de les despeses i inversions… I la trajectòria pública de les persones que donen-donem la cara per Compromis.
Perquè siguem francs…que partits polítics sense candidats o amb candidats sense testar, ocupen el lloc que ocupen en les enquestes, no és un bon símptoma. Demostra que es vota “contra” algú, no en favor d’un model de societat. I això, d’alguna manera també, reforça el sistema. El que ens ha dut fins ací, condemanant a la misèria a bona part de la ciutadania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada