Adolfo Suarez era un falangista convençut, tant, que va ser Ministre del Movimiento, entre altres importants càrrecs en la dictadura franquista. Per instint de supervivència o honestament, això crec que mai no ho sabrem, evolucionà cap a posicions de pluralitat democràtica. I va jugar un paper determinant en l’evolució del règim. Però de la mateixa manera que les dictadures no les fa un sol home, sinó una societat; tampoc les democràcies són una obra personal, sinó col·lectiva.
Suarez va ser “primus inter pares”, però va fer el viatge acompanyat. Acompanyat d’un munt de quadres provinents de les esferes del poder franquista, i d’alguns d’aquells que s’autoanomenaven “demòcrates de tota la vida”, que s’havien passat tota la vida dissimulant que eren demòcrates.
La transició tampoc no va ser una obra d’un sol partit, la UCD. Va ser el resultar d’un pacte difícil entre els que van decidir legitimar la Monarquia hereva del franquisme, i apostar per una evolució del sistema. Va ser col·laborador necessari el PSOE, un partit històric, que es va agafar un parèntesi de 40 anys en la seua activitat i que durant la dictadura restà desaparegut. També va jugar un rol fonamental el PCE un partit ple de gent que va plantar cara al franquisme, però que estava dirigit per un grup que proclamava que era “mejor morir de pie que vivir arrodillado” però que en veu baixa semblava afegir “o si eso, dejamos a las bases en la carcel y nosotros nos vamos a Moscú”.
En eixa transició també va participar “Fraga y los siete magníficos”, franquistes irredempts que es van oposar a la Constitució, fins al punt de votar-la en contra. Eixa Constitució que després Fraga exigia que es complís com si hagués estat dictada al Sinaí de la democràcia pàtria. I finalment una dotzena i mitja de diputats nacionalistes d’allò que en diuen perifèria els que es creuen al melic del món.
La transició es va construir en un clima d’assassinats polítics quotidians i repressió policial desmesurada, i havia de conformar a demòcrates, a no demòcrates i a militars exaltats i colpistes. I això és formalment incompatible. Però va funcionar. Una democràcia de molt baixa qualitat, però és possible que aleshores no es pogués fer altra cosa. I eixe mèrit se li ha de reconéixer a Suarez, però també a altres.
Els debats al Congrés eren d’una duresa extrema. I la vida interna d’UCD un polvorí fet de deslleialtats i ambicions personals. Els liberals, els reformistes, els tecnòcrates, els tres socialdemòcrates que passaven informació al PSOE, la dreta històrica que buscava aixopluc en un Fraga que es volia reinventar…
Adolfo Suarez, va ser el primer president de la democràcia (i l’únic fins ara) que es va vore obligat a presentar la seua dimissió. I no per la contundència de l’oposició, sinó per la maldat intrínseca dels seus companys de bancada de la dreta (rebatejada centre). A Suarez se’l van carregar políticament entre traïcions i insults, els seus. Els pares polítics dels que ara es posen corbata negra. Cínics.
Sobre Suarez he de fer forçosament una lectura en clau valenciana. La transició de la que alguna gent el fan arquitecte, al País Valencià va ser violenta i fratricida. Malgrat el que van votar els primers ajuntaments democràtics, UCD i PSOE van pactar no respectar la recent estrenada Constitució i no aplicar-nos l’article 151. Abril Martorell (mà dreta de Suarez) i Alfonso Guerra (mà esquerra de González) van pactar no permetre al País Valencià ser una autonomia de primera. La dreta d'UCD, va alimentar l’odi entre valencians amb aquella violenta i estúpida Batalla de València. I aquell Estatut ridícul fill de les renuncies socialistes i de les pressions de l’UCD més inculta i dretana de tot l’Estat, en va ser el resultat que encara ara ens fa dèbils com a país. A Suarez s'atribueix la frase “el País Valenciano es un dragón dormido. Más peligroso que Cataluña y Euskadi”.
Suarez va ser també el President que va permetre i alimentar això. No ho va tindre fàcil, és cert. Els qui corrien davant la policia, tampoc. I no tindran homenatges. Suarez, com tot personatge públic, té llums i ombres. Purgatori.
3 comentaris:
Suarez va ser ministre de Franco en un època en que encara es signaven penes de mort i un dels autors del pacte de 'Punto final' per tapar tots els crims del franquisme i no investigar-los, situació que encara dura fins el dia de hui.
Molt ben explicat, Enric.
Fuster també fon falangiste . Mai fon votat en unes urnes pel poble. Ni triat president d'un país democratic.
Això sí, fon un gran catalaniste. Llavors, cal enaltir-lo, dedicar-li carrers. Fer-li emotius homenages.
A Suárez no.
Publica un comentari a l'entrada