"CADASCÚ A SA CASA" - Levante-EMV - 03.05.14

Fa temps, en parlava amb un destacat socialista castellonenc. Ell mantenia que el fet de que algú use el valencià com llengua vehicular en la seua vida pública i privada, serveix per identificar algun tret progressista. Jo negava la major. Això és una visió reduccionista i ideologitzada de la llengua, que no s'adiu amb la realitat. La llengua és molt més transversal que no ho sembla. El meu company dubtava, i li vaig posar l'exemple de la pròpia corporació local. Hi ha més populars que socialistes que usen el valencià en les seues intervencions. És més, hi ha més socialistes que usen el valencià en les converses, però que quan intervenen oficialment es passen al castellà. Al PP no passa tant. Uns parlen sempre en castellà, altres sempre en valencià.

Eixa errònia identificació de la llengua amb una ideologia crea falses expectatives i després frustracions. En els dos últims mesos, Vicent Sales ha fet algunes intervencions plenàries amb una càrrega ideològica molt potent, que el situa on sempre ha estat, a la dreta. Alguns es fan els sorpresos, i diuen que no saben que li ha passat, que s'ha venut al poder, que era nacionalista... Sales? Sales és un senyor de dretes. Intel·ligent, preparat, amb una visió una miqueta més plural d'Espanya que altres del seu partit (o del PSOE), però de dretes. No se li coneix més militància prèvia que a les joventuts de Suárez. Home, això no és precisament troskista, diria jo. Ni nacionalista. 

És veritat que Alberto Fabra, per justificar el fitxatge del secessionista i regionalista dretà, Gonzalo Romero, va presentar a Sales com a contrapunt. Però només estava dient: “este segon, sap escriure sense fer faltes”. Res més. Sales mai no ha sigut nacionalista ni res que se li assemble. De fet ho és tan poc, que és l'únic polític que tant en un article sobre la Constitució de 1812, com en el darrer plenari de la diputació, “m'ha acusat” de ser nacionalista. Veges tu!

L'altre cas és el del recentment desaparegut Miquel Soler (que el seu déu tinga en la seua glòria). No sé si és de bon gust parlar-ne ara, si no és per fer un laudatori, però com algú ha aprofitat el seu particular obituari per fer política de la més lletja, supose que puc contestar. Sobretot perquè no era una persona qualsevol, era Anar Rosa Sanfeliu. Ara columnista, i fins no fa tant totpoderosa responsable de comunicació política del PP local (després d'haver-ho estat del PSOE d'Onda), i que va exercir un desmesurat poder en matèria comunicativa a l'ajuntament i al PP, fins que Alberto Fabra la va destituir, convençut que li estava fent el llit amb Moliner. 

Doncs bé, AR acomiadant-se de Soler a les xarxes el situava en “eixe nacionalisme del bo, del que sent el valencià com a propi i llengua per unir i no per separar”. Deixant de banda això de nacionalismes bons i roïns, de gent que usa el valencià per unir o per separar, perquè d'estúpid com és no paga la pena entretindre's, parlem de l'adscripció “nacionalista” de Soler. Miquel era un senyor espanyol que parlava en valencià. Que va defensar la llengua amb solvència en molts àmbits culturals, i que la va usar amb orgull també en la seua vida pública. És això, que és molt, i personalment guardaré sempre un record afectuós i reconeixent, per la seua sincera actitud en favor de la llengua i les tradicions. Però Soler no era un nacionalista. Mai no ho va ser. Ell mateix mai s'ho va considerar. Com Sales. 

Soler deia a qui el volia sentir, que ell estava en el PP perquè Carlos Fabra va ser l'únic que li va proposar entrar en política. Però mantenia que podria haver estat en el PSOE, o en el BLOC. Una de les moltes vegades que li ho vaig sentir dir, li vaig contestar que al BLOC no. Que no s'enganyara, que si a algú com ell, tan conegut i reconegut, no li ho vam oferir mai, era per alguna raó. I la raó, era evidentment de caràcter ideològic. Compartíem amb ell l'amor per la llengua, per les tradicions... però no el model de societat ni de país.

I ja està, no passa res. Jo ni done ni lleve carnets. Ni vull fer maniqueisme dient que ser nacionalista és millor o pitjor. És el que és. I la llengua, no és ni d'uns ni d'altres, és del poble. Un altra cosa és l'impuls o la cobertura política que se li done. I el partit de Sales i Soler, malgrat ells probablement, la deprecia i menysprea.