Alas, poor Yorick! I knew him, Horatio; a fellow of infinite jest, of most excellent fancy; he hath borne me on his back a thousand times; and now, how abhorred in my imagination it is! My gorge rises at it. Here hung those lips that I have kissed I know not how oft. Where be your gibes now? Your gambols? Your songs? Your flashes of merriment, that were wont to set the table on a roar?
Com el pobre Príncep de Dinamarca, amb el crani desenterrat del seu amic i bufó Yorick a la mà, així diuen que es passeja Bataller pel despatx municipal, amb el pressupost a la mà, dient que tot és molt injust. Que ell ha sanejat els comptes, i que tothom l'hauria de voler. Perquè com deia ell només 48 hores abans «yo soy el único que sabe gestionar, los demás no tienen ni puta idea». Llàgrimes, sanglots, ganyotes.
Hamlet recordava que Yorick havia estat un home molt graciós i amb fecunda imaginació. Recordava, que l'havia dut a galligotes (com a galligotes econòmiques l'ha dut a ell Pepe Masip condemnat a l'espai exterior i Pérez Macián pul·lulant ara entre el no res i la vacuïtat més absoluta). Hamlet mirava fixament la calavera i deia: «ací estaven aquells llavis on jo vaig donar besos sense número», i un no pot evitar recordar les declaracions de Bataller on explicava els seus primers besos amb un vestit de vellut blau, a la Pèrgola que volia rescatar.
El Princep popular, plora pels racons del Castell d'Elsinore de la Plaça Major, sense entendre la magnitud de la tragèdia. Ignorant que al final del carrer Cavallers, Laertes està enverinant la punta de l'espasa per fer-lo caure en una justa d'esgrima, pretesament cordial. Mentre ignora que Claudi, el seu oncle, és el que ha matat a són pare. Que entre ells es van aniquilant. Mentre la falsa Ofèlia ofegada en la banyera (de ginebra) crida «Que hostia, que hostia...» El món com l'han conegut ja no tornarà.
El temps de caçar granotes a la vora de la mar i destrossar als poetes citant-los malament, ja és pretèrit. L'arrogància no ven. La prepotència no la compren. El discurs de la por ja no fa por. A ningú no li importa si quan vaig a Escòcia de vacances em pose kilt, o si em moc en patinet. Mentre el Hamlet casolà enverinat de mort per la metzina pròpia critica que jo gaste temps a les xarxes, el món es prepara per deixar de ser analògic.
Bataller mira els pressupostos i plora. Mira els comptes i diu que ell i el seu màster, i el seu títol de patró de iot, i la seua carrera com gestor a l'ombra del poder del partit, mereixien alguna cosa més. Bataller, el Hamlet que va voler prendre en un mes tots els cafés que va rebutjar en quatre anys, no ha entés res. Res de res. No entén la política.
Bataller és un polític mediocre dels anys 90 del segle passat. Aleshores, el 1992, al quarter general de Bill Clinton van penjar una frase dedicada al que semblava imbatible, President Bush: «It's the economy, stupid». Però ni això són els EUA del batxiller de Bataller, ni estem en aquells temps. Hui, no és l'economia, són les persones.
La política del segle XXI és la que pensa en les persones i els hi posa noms, i ulls, i cara. No la que considera a les persones números freds, gèlids, com la calavera del pobre Yorick. «They are the people , stupid»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada